Som en un paratge formidable del Mediterrani, allà on el vessant assolellat de la serra de Collserola s’aplana orientat cap al sud-est i així s’endinsa suaument cap al mar i forma, entre els rius Llobregat i Besòs, un quadrilàter de quinze quilòmetres de llarg per sis i mig de través. En aquest territori topogràficament immillorable i d’una cabuda propera a les 10.000 hectàrees, hi viuen poc més de dos milions d’habitants. No ha mancat als seus pobladors el temps ni l’empenta per transformar-lo i modelar així l’actual paisatge i continguts de la capital catalana.

La unitat geogràfica, que és receptora de bona part de les funcions centrals del país, s’estructura administrativament en els termes municipals de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat, a més d’una part dels corresponents a Sant Adrià de Besòs, Cornellà i Esplugues de Llobregat. En conjunt, sumen una població que equival al 40% de tots els residents a l’àrea metropolitana i a la quarta part del poblament censat a Catalunya.

Aquest àmbit gaudeix d’una planificació urbanística que va més enllà del Barcelonès i que està inscrita territorialment en l’anomenat Pla General Metropolità, vigent des de la fita històrica de l’any 1976 i que, a hores d’ara, no ha estat revisat. Aquest pla és l’instrument que compleix amb les funcions d’ordenació urbana per a un total de 27 municipis que abasten les comarques del Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat. Perviu, tot i el temps transcorregut, perquè ha estat objecte de l’actualització i el reforçament que, en part, li han atorgat les nombroses modificacions puntuals a les quals ha estat sotmès. Són canvis i ajustos d’abast generalment limitat que han obeït, des de l’inici dels anys vuitanta, però sobretot en els darrers quinze anys, a un impuls extraordinari de creixement, que engloba tots els sectors de l’economia i la totalitat dels municipis que l’integren. És això el que li ha permès mantenir-se, tot i les dificultats jurídiques i tècniques que comporta la seva manca d’adaptació a les legislacions de sòl i urbanisme aprovades d’ençà de l’any 2002.

Amb 35 anys als seus costals, aquest pla ha complert bona part dels seus objectius i previsions, sobretot les relatives a les reserves per a la construcció de les infraestructures fetes amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 i d’altres associades al port i l’aeroport. D’altra banda, les iniciatives públiques i privades adreçades al seu desenvolupament han fet possible actuar sobre 25.000 hectàrees en sòl urbà i sòl urbanitzable, sense que, paradoxalment, al llarg d’aquest període de temps, la població de dret hagi variat significativament. Si al final dels anys setanta, el cens d’aquest territori rondava els 3.200.000 habitants, en relació amb el padró del 2010, i segons dades de l’Idescat, ara hi resideixen amb caràcter permanent un total de 3.103.287 persones; hi ha doncs una diferència negativa tot i que és relativament poc important en nombres absoluts.

Però malgrat l’estrany efecte o la desorientació aparent que puguin oferir aquestes dades, el cert és que la transformació urbanística d’aquest territori s’ha produït i que, a la pràctica, s’han esgotat els potencials de creixement que en el seu moment van establir tant el règim jurídic del sòl urbanitzable com les normes d’edificació. I això ha estat així senzillament perquè en el darrer terç del segle XX hem viscut un període històric pel que fa a l’evolució positiva dels nivells de renda dels ciutadans, amb la consolidació dels canvis en l’estructura familiar, la revolució de la mobilitat i, per damunt de tot, l’assoliment d’uns nivells de benestar i serveis socials per part de la població difícils d’imaginar fa tan sols 40 anys.

Aquest moviment social ha necessitat d’un model urbà divers, més extensiu i en el qual la disponibilitat de sostre construït per cada persona s’ha més que triplicat respecte de l’existent a l’inici dels anys setanta. També s’ha dividit per vuit la densitat de la força de treball en instal·lacions industrials o bé s’ha multiplicat per tres l’espai de treball utilitzat per cada individu en el sector terciari.

Quan s’analitzen els resultats d’aquests canvis, trobem que la contradicció respecte de l’esgotament de les possibilitats que ofereix el pla es produeix bàsicament en termes físics, per tal com les xifres de població no han superat mai el 50% de la capacitat teòrica màxima d’acollida que es va calcular en el moment de la seva formulació. Cal deduir, per tant, que són els guanys reals d’espai per habitant, tant en el sòl destinat a la construcció d’habitatges com en el relatiu als diversos usos de l’activitat econòmica i els equipaments, el que confirma aquesta diagnosi i el resultat final del procés.

Estracte del capítol 1 del llibre: "La plaça d'Europa i la transformació de la Granvia a l'Hospitalet de LLobregat".